Sota unes galtes humides, tremolen muns llavis. Kilòmetres endins, ofega un inevitable sanglot de desesper l'ànima buida.
No he pogut evitar acabar plorant, com cada dia, però de cada vegada tot m'inspira més indiferència. Acceptar aquesta vida acabaria tornant-me de glaç, cada cop m'importa menys. Ja només noto el dolor físic i això em preocupa: sento que m'estic convertint massa inhumana, incapaç de sentir afecte per ningú. I m'és del tot igual, tampoc jo m'estimo.
Si existeixen persones tan bones com els animals als que sotmeten, no he tingut la sort de conèixer-les. Si mai va existir un déu, avui s'ha pensat ateu.
L'únic que sé del cert, és que m'odio a mi mateixa més del que m'ha pogut odiar ningú. Odio amb totes les forces aquesta cara de bona nena, incapaç de menysprear als menyspreables. Avorreixo aquests ulls que no saben llegir sinó plorar, les cicatrius que em desfiguren bona part de la pell i l'absurd de continuar indecisa entre enfrentar-me al món o optar per una via de fugida. En els darrers somnis que recordo, ja no aferro la sentència final dels qui m'han fet mal innecessari: sostinc el seu destí amb la punta d'un punyal que deixo caure a terra. Quan el sol em desperta, ells recullen la daga immaculada i em persegueixen per desvirgar-la dintre meu. I em culpo per desitjar-los mort a tots. Sé que s'entretenen sense pensar gaire, regits pel plaer d'humiliar algú més dèbil... sovint m'inspiren més llàstima que cap altra cosa.
Amb tot, el món em rebat no escollir la venjança com a moneda de canvi, castigant-me amb duresa pels crims que he decidit no cometre.
Què faries tu, pare, si poguessis tornar enrere? No em respondràs, prou que ho sé. Quan eres viu em sentia tan sola com ara. Com et sents ara, tu? Segur que millor. Decideixi el que decideixi, jo tampoc podré tornar enrere. Només et vull fer una pregunta i et deixo en pau: què fer?
"Sang Freda."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada