La meva maleta s'està cansant de que no li faixi gens de cas. Que segueixi esperant una estoneta més, impacient com una criatura, com jo mateix em comporto en moltes situacions.
Demà m'enlairo a Londres amb mons pares, encara no me n'he fet a la idea. Els viatges que mai varem gaudir temps enrere, en l'època en què ells i jo acostumàvem a no separar-nos, es concentren ara any rere any. París, Praga, Londres... el futur n'omplirà altres noms, de capitals (o potser no) d'altres països o d'aquest.
Un parèntesi, format per dies disfressats de setmanes, en una vida que va perdent objectius i metes que la reconduïen. Potser en la tornada descobreixo algunes respostes que, de moment, ni tan sols tenen una pregunta clara.
Potser dintre d'uns anys em veig amb forces per conèixer món sense anar-hi de passada pocs dies, convivint de veritat amb les persones autòctones.
Recuperarem la il·lusió, perdrem el temor, i sortirem a l'aventura de conèixer móns nous.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada