Psicologia

Què podria escriure un simple estudiant, sobre psicologia? Tantes pàgines s'hi podria dedicar un (que gaudís de més temps que jo), que espero saber resumir amb prontitud una petita introducció, que donarà peu a explicar, de tan en tan, alguns experiments, teories i altres històries que considero interessants. Per avui, que quedi en una mera contextualització.

Com és ben sabut, l'interès per la naturalesa humana sorgeix molts segles enrere, quan les necessitats enfocades a la supervivència immediata, com a individus i espècie, eren cobertes amb la seguretat d'una civilització, i els personatges de l'època podien dedicar part del seu temps a pensar en fenòmens més enllà de les seves necessitats terrenals, com reflexionar sobre metafísica i altres pocions que enriquien la ment dels incompresos.

Amb tot, la psicologia és una ciència que encara porta panyals i xumet. Amb prou feines té més d'un segle d'edat. És un nadó tendre, atrevit i perillós, de pares bastant vells.

Els seus predecessors, en efecte, es situen molts segles enrere (filòsofs, fisiòlegs i biòlegs).

Tota persona amb mínima cultureta ha sentit parlar dels filòsofs de la natura (Tales de Milet, Anaximandre, Heràclit, Parmènides...), però els més famosos creixeren a l'Antiga Grècia, al voltant dels segles IV-V aC. Parlo, òbviament, dels primers grans mestres del pensament que s'interessaren per la psique humana, llurs teories es podrien considerar antecedents de la psicologia filosòfica: la relativitat dels sofistes, la maièutica de Sòcrates, el dualisme racional de Plató, el qual distingia l'ànima (o ment) del cos, considerades de naturaleses completament diferents; i el monisme empirista d'Aristòtil, que concebia la ment i el cos com un tot inseparable, intentava fer el primer intent de ciència, a través dels seus sentits que observaven natura i població.

La filosofia ha evolucionat al llarg de la Història, però la majoria de pensadors (St. Agustí d'Hipona, St. Anselm de Canterbury, Guillem d'Ockham, St. Tomàs d'Aquino, els empiristes anglesos, Kant... s'han basat en els principis d'Aristòtil o Plató (a manera de sincretisme amb les seves teories o de dura crítica).

Descartes (s.XVII), com és sabut, és considerat el Pare de la Ciència, per proposar el mètode científic que avui requereix tota ciència per ser considerada com a tal. Segons Antonio Damasio, gran neuròleg i psicòleg de l'actualitat, el gran error de Descartes consistí en seguir amb la dualitat de Plató, separant la Ment del Cos, com si fossin dues entitats diferents (res cogitans / res extensa). Avui dia sobren les evidències empíriques que demostren les inacabables connexions entre l'encèfal i la resta del cos; si no us ho creieu, preguntau-li al Tàlem;).

Com he esmentat, els antecedents de la psicologia els trobem en els filòsofs, però també en els fisiòlegs (Helmholtz mesurà l'impuls nerviós, Donders formulà el temps de reacció als estímuls...) i els biòlegs (com Lamarck o Darwin).

Però no fou fins 1879 que la Psicologia es diferencià de qualsevol altra disciplina, degut a la fundació del primer laboratori de psicologia experimental, gràcies a Wundt, el qual definí Psicologia amb un objecte d'estudi propi.

Al llarg del segle XX la psicologia ha adoptat moltes maneres diferents d'explicar el mateix: el comportament observable i l'intrapsíquic.

En entrades posteriors explicaré alguns experiments interessants (les meves disculpes per l'extensió d'aquesta contextualització que, tot i això, s'ha quedat molt curta), portats a terme des de les diferents corrents psicològiques que han anat sorgint al llarg del segle XX.




Ho sé, ho sé, no aporto absolutament res de la meva collita. És tot descriptiu i punt, pels pocs interessats d'aquesta disciplina que la veuen des de fora.