Marejat

Quiet. Vull quedar-me quiet.

Que el temps em deixi unes passes enrere, no vull acompanyar-lo en la carrera: galopa massa atabalat per a mi, i per la gent que el segueix al seu ritme, tropissant (ensopegant) com pot.

No ens són permeses les pauses, i tanmateix, sense elles, seguim endavant sense saber cap a on ens dirigeix un món que no para de canviar.

Endavant, sempre endavant; travessem línies, fronteres d’estranyes dimensions, passen els mesos, fugen els cursos, canviem de casa, d’amics, visitem altres països, convivim amb persones diferents, tenim relacions de tota mena... tot futur aviat serà passat (el present ja ho és). I jo estic marejat i amb ganes de vomitar.

Tinc l’agenda plena pels pròxims 2 mesos, omplerta de treballs, estudiades, trobaments amb els amics (fins i tot això s’ha de planificar amb cura) i els pocs moments que sobren són sorpresos per contratemps, imprevistos.

Jo avui necessito un minut de parèntesi. Aturar-me i reflexionar.

Preguntes que ningú pot respondre. Només el temps les encertaria. Però no vull avançar-me al futur per descobrir l’incert de les decisions d’ara; això sí, sóc conscient que m’equivocaré en moltes, i en part fa por. Per altra banda, estic preparat pel dolor de l’error, abans no em vingui a veure ja hauré trobat un substitut per ell.

Són moltes les preguntes que no tenen cap resposta clara.

Tinc 20 anys i la meva vida continua sent un gran interrogant; cada cop que el miro, em demana què penso.

Estàs vivint la teva vida com més t’omple?

Segueixes perdent el temps ocupat, o ja t’has adonat que per aconseguir quelcom a llarg termini t’ha d’omplir el procés que comporta arribar-hi?

Ets congruent amb com penses i com actues? Normalment sí, per què no sempre?

No vols la vida còmoda i fàcil que t’ha tocat per haver nascut a una família benestant, dius? Tanmateix la comoditat t’impedeix mostrar-te més independent. Aclara't.

Per què les persones que tenen la sort d’haver crescut en un entorn ple de facilitats ens qüestionem si les volem? Ah, a això podria respondre: perquè no volem viure la vida que ens han construït, sinó crear-ne la nostra pròpia, amb menys diners, menys comoditats, una vida més plena en molts altres sentits.

Treballaré sempre del que estudio? I no em pregunto això per l’escassa demanda laboral (car la resposta fugiria del meu control), sinó, Realment vull tanta estabilitat? Treballar fins els 65 anys del mateix, sense provar maneres alternatives d’ocupar el meu temps a n’aquest món?

On respiraré, l'any vinent? I el següent? Tornaré a Menorca per viure-hi?

Quina serà la meva Llegenda Personal? O mai veuré clara una missió lloable?

Com puc aportar alguna cosa que produeixi un canvi important en la vida de la gent? Per què sento aquesta necessitat, si per paga no en seria capaç?

Em cansaré mai, d'intentar comprendre el que ningú podrà comprendre?

Em segueixo formulant preguntes, unes més íntimes, altres no tant, i no trobaré cap resposta.

Però necessito plantejar-me moltes coses un cop més, dins l’equilibri que m’he creat, sense que aquest perilli, però es qüestioni, per poder-lo millorar.

La millor pregunta: Fins quin punt no resulta contraproduent pensar i voler viure diferent al que s'espera, si comporta, irremediablement, més entrebancs?