dilluns, 9 de març del 2009

Sobre la incertesa i el dubte

Sentim tranquil·litat quan tenim cert control del que passarà a curt termini; estabilitat si predim conseqüències llunyanes de les accions i decisions del moment. Volem matar sorpreses, saber.


Equivocadament, es veu com a persona sensata la que intenta apartar els sentiments i les emocions a un costat, per confiar només en la veu de la freda raó (com si ella pogués donar resposta a tot) i en la indiscutible moral (quan, de fet, és tan relativa com persones hi ha pel món: tots tenim prioritats diferents, pretendre homogeneïtzar-les és pecar d'ignorància).


Coincideixo amb les paraules de Freud: “els humans ens caracteritzem per emprar criteris de mesura equivocats.” És una llàstima, però primer calculem, després fallem. Com que els nostres problemes no són comparables amb una població, fem els nostres propis càlculs, amb errors importants: les probabilitats individuals són una fal·làcia. Som molt més heterogenis que els estereotips i els nombres.


Tornant al tema, ens aterroritza el dubte, la incertesa. Quan les expectatives no es decanten cap a un costat d’èxit o fracàs, pengen d’un fil prim, tan fàcil és trobar felicitat com desgràcia. De tanta por que fa aquesta situació de “no-saber”, ens mantenim al marge de les situacions ambivalents, per si de cas.


M’agrada la metàfora de la pel·lícula “Match Point”, de Woody Allen: les nostres decisions i actes són pilotes de tennis sobrevolant una red, fins que una topa amb la xarxa i, dintre d'uns segons, tan pot caure endavant, i guanyar, com endarrere, i perdre.


La metàfora convida a reflexionar sobre les innombrables situacions en les que és impossible poder controlar totes les variables que influeixen en la seva ressolució.


Molta gent nega l’existència de l’atzar, ja sigui perquè “tot passa per una finalitat superior a la nostra raó”, o bé perquè “tot es pot explicar, controlar i predir si es té la informació de totes les variables i els mitjans necessaris”. En cap dels dos casos l’ésser humà és prou omnipotent com per donar una resposta, si la situació en qüestió és prou complexa (i ho sol ser, fora de laboratori).


Perdre el control de la situació actual és agradable amb la parella, però en poques situacions més. Normalment, el dubte comporta intranquil·litat.


Afrontem-ho: no en tenim ni idea de com poden girar les coses, de com serem d'aquí uns anys o de si la gent que ens estima deixarà de fer-ho d'aquí un temps.


El subjecte que pren consciència de la naturalesa atzarosa del seu destí, és raonable que en certs moments mostri temor. De fet, el més habitual és que aquest temor l’inhibeixi d’arriscar-se, que es resigni en comptes de provar, i perdi moltes oportunitats per la por de fallar en l’intent.


El prototipus del qui no s'arrisca per temor, s'adaptarà a aquesta societat, reproduirà models, creixerà com li han ensenyat i no es qüestionarà gaire coses que el facin trontollar des de l'indret més profund del seu ésser. Creurà que la seva opinió és seva, ni tan sols serà conscient de la meravellosa vida que hauria creat si hagués tingut prou valor com per encarar-se amb les adversitats importants, en lloc d'apostar per problemes menors. No haurà creat el seu propi pensament, no saborejarà la satisfacció de trencar normes morals absurdes que l'han obligat a seguir, submís, i que ha anat acceptant per no ser "el raro". Fins i tot potser es sentirà lliure.


L'altre dia, una persona a qui admiro profundament (i, per desgràcia, la conec molt poc), em va dir una frase que em va impactar. Estava malalta, i jo li vaig desitjar que es millorés, emprant un tòpic, "Segur que aviat et recuperes"; ella em va contestar: "Joan, no em mostris com la societat també et fa ser a tu un defecte de fàbrica."


Ho admeto, no tinc tant control com voldria de les coses més importants que m’afecten. Però m’he cansat de veure morir oportunitats, promeses que mai s’han dit però sí pensat, declaracions d’interessos callades per la por.


Recentment, crec haver descobert el punt on els sentiments i la raó són compatibles (no és una tasca fàcil, almenys per mi i per moltíssima gent). Ara només queda lluitar pel que desitgem, és l’únic que està a les nostres mans. La resta, escapa al nostre control. Fa por saber-ho. Però és així.


Treballeu per aconseguir el que desitjau, i no us deprimiu massa si no arribeu on volíeu. Sé que no consola saber que altres persones aprofiten les oportunitats que tu has deixat passar, més aviat genera ràbia , frustració... per això, valorem com mai el que tenim, haguem fet mèrits per aconseguir-ho o no, però no deixem de lluitar pel futur que considerem millor, encara que la societat el desaprovi.


Bona sort a tots. Salut!



"Dubto cada dia del que estic segur. Rectifico quan és necessari, i m'enganyo per creure'm que ho faig bé."

1 comentari:

  1. Els sentiments interfereixen fortament en la raò, anul·lant-la. Un equilibri entre la raò i els sentiments implica sacrificar part de la raò per no deixar de ser humans.
    Busques això? podràs? Jaja potser per això ens portem tant bé, tu ets tot sentiment i jo sóc tot raò. Potser aquí està l'equilibri, i no en un mateix.
    PD: Tranqui que ho he anat llegint tot, però no sempre parlo.

    ResponElimina