Natura i pau

Necessitava música abans de l'aurora. Havia quedat amb un amic, a Barcelona, per tocar junts; ell el violí, jo la guitarra. Això no obstant, a vegades les coses no surten com les planeges i, en el cas d'avui, m'alegro que hagi estat així.

Els meus companys de pis havien fet plans per aquest capvespre. Tot i tenir el pis per mi sol, no desaprofitaria l'esplèndit dia que feia. Havia de marxar, però on anar?

M'he vestit amb texans i camiseta, guitarra a l'esquena i bambes als peus.

Sense cap destí al cap, he donat unes quantes voltes per Cerdanyola, la Ciutat de Ciment, sense decidir-me a treure la guitarra ( la gent aprofitava el dia per estar al carrer i a les places, i no volia molestar ningú amb una música que deixa molt de desitjar).

Tenia pensat descansar a la solitària plaça Sant Ramon, i potser tocar uns acords, si m'animava. Gran ha estat la sorpresa en veure-la plena de gent. Pancartes, paradetes... es feia avui algun acte d'estudiants? Com no me n'havia enterat? No, després he recordat que m'havien convidat a anar-hi: es celebra el Dia Internacional de la Dona. Hi he passat uns moments, somrient a l'ambient que han format tants desconeguts i llegint poesies feministes; després he seguit fent camí.

Carrers, pisos, carrers, cases, carrers, ciment, parets, ciment, arbres, blocs de ciment, parets per la vista, carrers llargs i carrers estrets, camina que caminaràs, espero trobar un lloc millor del que estic acostumat a veure aquí.

Arribo a les afores, on es veuen muntanyes de lluny. S'enlairen per damunt d'un gran prat per on corren gossos i els seus amos. Mai he caminat més lluny d'on em trobo. Ha arribat el dia de fer-ho.

A l'altra banda del prat, s'entreveuen unes cases, de molt més bon gust que les del centre de la ciutat; compaginen bé amb el peu de la muntanya.

Així com avanço, cada vegada es senten menys cotxes, les cases estan més separades les unes de les altres, la natura cobra protagonisme. Per fi, el darrer carrer, la darrera senyal de trànsit ("Prohibit el Pas"). Hi passaria m'ho permetessin o no; el bosc m'estira.

Al cap d'uns minuts de separar-me de la darrera espurna de civilització, es sent soroll d'aigua: el riu neix aquí, plora als peus de la muntanya. Camino per la vorera una estona, fins trobar un raconet creat per la natura; allà m'assec, trec la guitarra de la funda, i començo a cantar amb els ocells.

Aviat m'envaeix un sentiment d'unió amb tot el que m'envolta: el cant dels ocells, el rumor de l'aigua, les fulles que dancen pel vent, tot és tan perfecte que en moments com aquests costa pensar en res: tanco els ulls (noto els càlids rajos de sol acariciar-me la cara i el cos), i escolto el silenci.

Em pregunto com no se m'havia acudit abans sortir a explorar les afores. Em quedo així, embadalit pel present, entre cançó i cançó. Temo per si molesto a la gent que passa darrere meu, però després de sentir un nen demanar als seus pares que "es quedin a escoltar el músic", i després que una parella gran s'aixequés del seu banc per venir més a prop meu, sento que no faig nosa.

És difícil indignar-se amb algú en un lloc així. Potser per això hi ha tan poca gent, perquè els humans necessitem indignar-nos per tot i només assaborir les obres d'art artificials.

Els meus amics de Catalunya se'n riuen del meu encisament amb la natura, però poques coses donen tanta pau i un sentiment que venç qualsevol adversitat. Els problemes no hi tenen cabuda, a la Terra dels Animals.

Al cap d'una hora (més o menys, perquè no em miro el rellotge ni un moment; només el sol que va baixant), decideixo fer un pensament: enfonyo la guitarra, torno a moure'm.

Travesso el riuet, per trobar-me amb unes escales de pedra, que conviden a pujar muntanya amunt. Però són una enganyifa, com per temptar a pujar; s'acaben de seguida i després el camí es fa molt més complicat.

Aquí no hi ha cotxes, ni cases, ni persones, ni senyals de trànsit, però no en calen, perquè es sobreentén que, a part de no ser un pas accessible als vehicles, tampoc ho és a la gent que carrega amb una guitarra.

Fent-me servir només d'un braç, escalo com puc, agafant-me als troncs dels arbres que em trobo pel camí. A Menorca estic acostumat a situacions similars, però mai he carregat un instrument delicat, i sempre he acabat lliscant, en un moment o altre. Avui no m'està permés aquest luxe.

Ja no es pot caminar d'empeus. Aferrat a un tronc amb un braç, utilitzo l'altre per treure'm la guitarra de l'esquena, i col·locar-la arran de terra, ja que a partir d'ara el camí és aposta per cucs, serps o qualsevol altre animal, més gran o més petit, que s'arrossegui per terra.

Grapejo molts metres, tenint cura de que la guitarra no doni un cop sec. Penso que hauria de baixar, però em sento atrapat: és molt més fàcil seguir escalant per arbres i arbusts, que lliscar l'empinada costa amb una guitarra per protegir.

Al cap de bastanta estona arrossegant-me entre les fulles (ben diferents, per cert, de les que acostumava a veure a Menorca), arribo al cim.

Em poso de peus i contemplo Cerdanyola en miniatura (rau tan lluny casa meva que només puc calcular la zona per ser la d'uns quants blocs de pisos, sense poder-ne distingir cap).

Des del lloc més alt de la zona, acomiado el sol, que pinta de manera diferent tots els colors, i saludo la lluna, que avança pel firmament llis, cada cop més brillant i plena.



Arribo a casa envoltat de foscor, escric la cinquena pàgina del bloc:

"Quan l'ésser humà valori més una posta de sol que un bitllet de 5€, no es dirà ésser humà".