El revisor

El poder d'una mirada

S’ha trencat tot encant. Com quan un nen descobreix qui són els Reis Macs en realitat i entén que la màgia només existeix en les ments dels que saben somiar amb estil, s'ha romput la il·lusió.

He apartat els ulls del llibre de Paulo Coelho (“Como el río que fluye”), no per contemplar les muntanyes que tallen l’horitzó, ni tampoc per observar la gent del vagó. La interrupció no ha estat voluntària, sinó a desgana.

Un home, gras i de mitjana edat, entra per la porta del fons. Es passeja poc a poc, lluint un uniforme llampant, per sobre la camisa perfectament planxada que aguanta una fosca corbata blava.

Passa un revisor entre Cerdanyola i Barcelona? Deu ser la primera vegada que això succeeix en aquesta via. Maleeixo per dins haver triat saltar el mur, en comptes de pagar amb 1 zona (tot i ser de 2, hauria colat).

Paro l’MP3 dissimuladament, sense treure’m els auriculars de les orelles, fixo la mirada en el llibre, obert en una pàgina qualsevol, a manera de decorat, pensant quina història li conto.

Noto el cor bategar més ràpid, amb fúria. Sembla estar més nerviós que jo. No és la primera vegada que m’enxampen i ho hauria de recordar i relaxar-se, però no en fa cas. Em repeteixo que, encara que li hagi de pagar la Multa Gran (40€), m’estalvio més que si pagués sempre, i que passi el que passi avui, un fet puntual no em condicionarà el futur. Però el cor no pensa, només batega amb força, a punt de delatar-me.

Ja arriba. Ha marcat el bitllet de mig vagó - per què tothom paga, avui dia, un servei que hauria de ser gratuït? -, i continua, sense pietat, demanant-lo un a un, sense excepcions. El tren no arribarà a la següent parada fins molt després que haguem intercanviat algunes paraules: no puc fugir corrents.

Abans d’encarar-me amb ell, em ve el fugaç record de l’únic revisor amb qui vaig arribar a bon acord: l’any passat, a Praga. Allà la gent no acostuma a pagar els bitllets d’autobusos o trens urbans; no sabíem que per anar cap a l’aeroport passaria un revisor. Li vaig demanar, en anglès i amb bastanta barra, que fes els ulls grossos. Pel que sembla, li vaig caure en gràcia per la meva franquesa, i es va fer el suec.

Torno a la realitat quan sento dir:

- El bitllet, si us plau.

- No el tinc.

- I això? – de què es sorprèn? No dec ser l’únic del tren, suposo!

- Veurà... he esgotat el darrer viatge de la T-10, i l’he llençada a la paperera de l’estació mentre esperava el tren. És que vaig a Arc de Triomf, sap? I com que allà es pot sortir sense targeta... he pensat que ja no la necessitaria - invento, hàbilment.

- No debatrem si has pagat o no, però hauries de tenir el tiquet amb tu, ho saps, noi?

- Sí – no té sentit ser tan descarat com per mentir a una pregunta tan òbvia si s’intenta guanyar la confiança d’algú en poc temps –.

- T’hauria de multar, jove...

I llavors, quan ja no creia en un final feliç, alço els ulls fins trobar els seus.

A vegades, no hi ha eina de comunicació més profunda que la mirada. Irònicament, aquesta situació n'ha estat un bon exemple.

Potser ha percebut què pensava. Més que mostrar-me indignat, compadia aquell home per ser esclau d'una feina consistent en sancionar passatgers, sense rebre més que cares llargues allà on mirés, pel sol fet de complir amb la seva obligació.

No sé si ha sabut què passava pel meu cap, però alguna sensació li he transmès, perquè la seva expressió ha canviat: ara sembla qüestionar-se si val la pena fer pagar tants diners a un jove que potser és honest.

Després de dubtar uns instants, em fa pagar un bitllet senzill (1’50€), i els dos ens somriem, abans de no tornar-nos a veure mai més.

~~~

A l'Estació de Sants (en realitat no tenia intenció de baixar a Arc de Triomf), he tornat a passar de franc per agafar un altre tren, camí a Badalona. Com deien a cert episodi de House, "Complir les normes fa feliç als demés, no a tu". En aquest cas, revisor i transgressor han infringit una, norma i això els ha fet sentir bé a tots dos.

S'ha fet fosc quan arribo a casa, després d'haver visitat en Josep. Arrenco la segona fulla del bloc, mentre anoto:

"La potència de la mirada humana només flaquejarà quan miri una màquina."