El traç d'un pinzell

Si els miro amb deteniment, els marcs adopten la forma d'unes finestres que permeten capbussar-se a una altra realitat. Delimiten la connexió entre el món real i... com descriure el que es veu a través d'aquestes finestres?

Donada la immensa varietat d'estils, fa de mal dir el que comparteixen tots els quadres. Alguns són un acurat i precís reflexe d'una realitat transportada (paisatge, societat, maneres de viure...), altres estan plens d'una intencionalitat de provocar, en qui els contempla, algun tipus d'emoció o sentiment (consciència, denúncia, temor, confusió, esperança...); n'hi ha que amaguen moltes preguntes i potser el seu únic objectiu és mostrar l'ambigüitat i enriu-se'n de les escabroses interpretacions d'alguns crítics...

És, l'obra acabada, art en si mateixa, o "només" mostra el resultat del procés artístic? Si art fos la interacció entre creador i obra, quedaria per tant resservat a l'íntima relació entre artista i obra en procés; per exemple, com a element de consol, d'expressió...

En posar els ulls a l'altra banda de milers de marcs, em pregunto per què ens és necessari crear altres realitats, traçar túnels entre fantasia i realitat? Quina utilitat pot tenir a la societat?

"L'art és la ciència d'allò inútil", va escriure Oscar Wilde. Com pot semblar quelcom tan necessari per algunes persones i tan fútil per altres? Quina funció pot tenir per la nostra espècie, l'única que el pot crear i meravellar-se'n o burlar-se'n?

La pintura (com altres produccions artístiques) s'ha utilitzat per alliçonar moralitat, reproduint incomptables passatges religiosos, místics.... com a confirmació de les conviccions espirituals i morals de cada època.

Una altra utilitat que ha tingut des dels inicis dels temps (tot i que últimament careix bastant de sentit per la possibilitat de cobrir la funció per altres mitjans més ràpids i econòmics) és la d'immortalitzar el present, gravant per a la posterioritat el retrat de personatges cèl·lebres o poderosos, deixant una eterna petjada en la Història i així evitar caure en l'oblit que el temps escampa.

Aquest pompós privilegi de romandre present al llarg de les èpoques, ha perdut, si no tota, gran part de la seva importància, a causa dels avenços tecnològics, que permeten una captura quasi-exacta de la realitat (quin sentit té ara, invertir hores infinites en reflectir a cop de pinzell un realisme gairebé insuperable per les càmeres fotogràfiques?), a més de poder retocar, alterar, digitalment la imatge (arribant a altres estils).

La proliferació d'estils és un desafiament per la innovació, i trobar un nexe comú que els uneixi, una bonica utopia. El que potser sí comparteixen totes les pintures és que conten històries a mitges.

El pintor traça una porció de realitat inacabada, permetent que el "lector" la pugui acabar al seu gust (col·locant uns personatges interactuant, convida a imaginar la continuïtat que embolcalla aquell instant, per exemple) o a interpretar d'una manera personal (trobant significats en l'abstracció...).

En definitiva, l'expressió artística per mitjà de la pintura (si aquesta és voluntària i no condicionada) es pot entendre com una narrativa visual d'aquells aspectes els quals l'autor n'ha destacat una prioritat sobre altres.

Com en tota professió, la passió fa que l'art de pintar s'aproximi molt més a un estil de vida, on l'acte de pintar forma una part inseparable de la identitat de l'artista, que no pas reduïr-se a un mer mitjà per aconseguir un incentiu (diners, fama...).

Trobo que l'art ofereix una invitació, a la ment i als sentits, per deixar-nos transportar, si es té un bon acoblament entre l'obra i el que la contempla; per això ens fascina tant: ens encanta experimentar sensacions inusuals, ens intriguen les portes entre-obertes quan intuïm que el que hi ha a l'altra banda és una fantàstica experiència que ens està esperant.

Un artista produeix la seva obra, després aquesta passa a "pertànyer" a familiars, a col·leccionistes ambiciosos, a institucions... els nous "propietaris" s'encarregaran de protegir-la (segurament apreciant més els diners que faran a costa seva, com uns proxenetes), però en realitat, qualsevol obra d'art, un cop es desprèn del seu creador, esdevé un esperit lliure, que anirà "col·leccionant" a les persones que sàpiguen apreciar el seu valor, època rere època.

Aquests són els nostres fills immortals. Desprovistos de les barreres del llenguatge verbal, poden ser entesos vinguin d'on vinguin i faríem bé d'intentar conèixer i comprendre'ls. La inspiració i la capacitat de separar-nos de la nostra quotidianitat individual ens permet, emprant símbols com a llenguatge universal, unir-nos com a espècie.