Mil-i-una gotes

Amb el ritme i la veu del foc que crema, guareixen la melangia de l'oblit, on desemboca el fluid de la vida.

Crepitant, crepitant, banyen les llàgrimes del cel una silueta; es perd corrents, xapotejant, cerca un refugi dins l'espessura d'aquest plor, un resguard que protegeixi les apreciades relíquies de les gotes despiadades que s'ho emporten tot així com cauen.

Què sobreviurà al diluvi? Quins jardins s'ofegaran per sobredosis vital i per a quins altres el reg haurà arribat massa tard, quan el perdó ja no és prou adob per tornar a sembrar?

Depura la immundícia, el que no ha servit panseix, queden enrere les plantes esmorteïdes, en una terra fèrtil negada d'aliment.

La boira amaga el cim de la muntanya, el final de la travessa, la darrera frontera. Compost de la mateixa substància efervescent, espera el futur, tan incert com l'evidència que mulla i depura, recicla i nodreix.

Una altra silueta borrosa compareix en algun punt de la cortina hídrica, amb les cames separades i braços estirats, acabats en un paraigües repenjat inútilment a una banda. Regalimant per la seva pell circulen els torrents que s'emporten el present cap al passat i estrenyen l'ara i el després. Sembla esperar una maledicció, pareix resar, estarà boig. Aviat serà absorbit pel diluvi.

Torna la pregunta, què quedarà quan amaini el temporal? Defenses rompudes en forma de paraigües trencats, acumulats a raudals, descoberts per la calma en la posició absurdament catatònica en què els haurà deixat el vent que escampa les deixalles supervivents. 

Entremig del cementiri dels paraigües orfes, algunes cames encara caminaran davall paraigües estesos, protegint-se, per si de cas, d'un aiguat que tardarà molt en tornar a caure. Amb la protecció desplegada sobre el cap, no veuran que torna a guaitar el sol. Gest inútil, com el d'aquell sonat que havia retirat el paraigües a un costat per aguantar el xàfec, com esperant un secret que només així hauria pogut descobrir: el misteri de pactar com el transformaria la pluja.