Neu entristida s'evapora rere els murs, fora d'ells. A l'altra banda del món, on hem sentit que encara hi queda fresca vida. On famílies brinden rere somriures, fingits o de tot cor. Els nostres, que es reunien en torn d'una llar de foc... Potser els que gaudeixen de tal privilegi no valoren aquesta sort i han extingit la tradició.
Quant temps passarà fins que s'esborrin aquests records de tant enrere? Potser ni tan sols ells recorden que encara existim. Per què haurien d'aturar-se a pensar en nosaltres, els que no podem deixar d'imaginar-los a ells?
Ens inventem de nou, lluny d'on som aquesta nit, no importa quants seran ni qui ens envoltaran, ni tan sols qui seran. Si un dia arribéssim a deixar de veure'ns per allà cel·lebrant, junt amb unes persones amb o sense rostre, s'arrufaria l'esperança i, tremolant, tremolant, s'apagaria com les cendres dels records, que continuen sent nostres.
L'esperança de sortir al carrer. De sentir com l'escalfor del fred ens allibera. Doncs estar preparades pel fred (des d'aquí ens esguarden d'aquest company), voldrà dir tornar a casa, a una llar qualsevol, rodejats de gent i coberts de plata, que segurament frissaran de partir, cansats de rondar d'àpat en àpat. Però nosaltres, que sabem què és passar un Nadal fora d'aquell ambient, passaríem per aquell suplici de mil amors. La recompensa esperarà a que els plats s'hagin buidat. Però quan, Déu meu, tornarem a menjar d'aquells plats?
Mirem la nostra porció d'aliment sense veure-la, sense notar aquest regust a no-res amb un poc de sal, intentant no tastar l'amargor de les parets grises, dels somriures absents, de que avui és Nadal. Brindem perquè demà restarà un dia menys d'estar confinats aquí dins.
__
Altres nàufrags, reclosos de si mateixos, romanen atrapats per la seva pròpia pell, frontera infranquejable entre una ànima i una altra. Per ells l'hivern colpeja des de dintre, forts tornados que traeixen la força necessària per arribar a algun lloc, fora d'aquella paret de carn, sense saber de la sensació d'agafar l'ànima d'algú amb cura.
Per aquell que es troba sol, sento no haver-nos creuat.
Almenys un de defora, pensa amb tots vosaltres, presos, malalts, etc. Encara que aquest pensament no serveixi de res ni us arribi. Bones festes... per qui les vegi boniques.
Mmmmh doncs a mi em semblen molt boniques perquè almenys fan que algú com tu penso en tots aquests presos, malalts (i deixa'm afegir la gent que treballa i no està amb la seva família).
ResponEliminaAquesta gent està empresonada, malalta i pobre tot l'any. A veure si ara les festes són menys boniques perquè el món està fet caldo. Ho està per Nadal i durant l'estiu quan tu t'estàs banyant a les cales de Menorca.
Si les festes no són boniques, no és bonic cap dia de l'any Joan, i això no és així.
Per mi sí que ho són (certes parts), perquè les puc disfrutar. Encara q parlés en primera persona al principi, evidentment no parlava de mi; per molta gent no són boniques, ni aquestes festes ni la resta de l'any... xo especialment en aquestes dates, l'infortuna d'alguns es pronuncia.
ResponEliminaAnava a posar també dels qui treballen, però he pensat que és diferent, encara que no menys esgotador. Bones festes Molinet!