En un planeta color blau podrit, una espècie posseïa el do de la curiositat. Es feien preguntes, buscaven coneixement.
La set de curiositat semblava inesgotable (com els recursos d'aquell planeta); tan bon punt uns es sentien encuriosits pels xafardejos més absurds, uns altres (més intel·ligents) investigaven la comprensió de la realitat (l'univers i la natura, el sentit de la vida, les relacions personals i tants altres temes dignes d'aprofundir).
Aquesta espècie també es feia un altre tipus de pregunta: reclamaven informació sobre l'actualitat: "què està passant més enllà del meu nas ara mateix?"
Per donar una resposta satisfactòria, es van crear els mitjans de comunicació, encarregats, principalment, d'informar, educar, formar opinió...
Què passa al món?
Escrits, trovadors, més tard l'impremta, diaris, ràdio, televisió... tot un batalló que evolucionava cap a transmetre la veritat, però en el camí es va transformar en transmetre una ideologia.
Evolucionava? Més aviat, canviava. Evolucionaven les tècniques; no obstant, la cultura denigrava; immersa en un llenguatge de manipulació de masses, la gent va deixar de fer-se preguntes, per passar a absorbir les veritats dels mitjans.
Bastava que uns interessats decidissin transmetre unes emocions concretes a la massa per treure'n beneficis propis, tant si la informació que donaven era vertadera com falsa (això ja no importava).
Com a negoci que era, la propaganda ideològica es va explotar al màxim, fins més enllà de la seva credibilitat. I, com en tota explotació, les principals funcions dels mitjans (informar fidedignament, fomentar l'opinió crítica...) van desaparèixer, camuflant-se rere la incertesa. Ja no hi havia manera de contestar la gran pregunta. El que em diuen que passa, s'ho inventen?
Fins i tot quan un antídot pel seu mal va comparèixer (s'anomenava Internet i es creia que la seva llibertat d'expressió el protegiria de tota censura), quan va començar a revel·lar veritats incòmodes pels poderosos, aquests bombardejaren amb informació falsa per tal de desacreditar la certa.
I aquella espècie va deixar de preguntar-se per què les respostes apareixien abans que les preguntes.
I aquella espècie va anar perdent la seva capacitat crítica, i es va dedicar a contar coses que ja no sabien si eren veritats o mentides convenients.
I aquella espècie, que era distingida pel seu afany de conèixer, es va anar extingint. Del que en queda ara, no li sabria posar nom.
El món s'ha transformat. Ho diuen els diaris.
A mi no em sembla massa intuitiu que la cultura estigui denigrant, de fet penso que envoltats de més coneixement i de veritat com tenim ara, no l'hem tingut mai. Ni a aquí no a molts paísos del món.
ResponEliminaÉs com trobar una agulla en un paller, si, hi ha molta merda i molt engany i és molt difícil trobar la informació que sigui veraç. Però sabem que hi ha agulla. A altres èpoques la gent no sabia ni que hi havia agulla i estaven posats en pallars en els que havien tret l'agulla.
Hi ha manipulació d'informació, amb molta facilitat, però hi ha informació. Abans no hi havia manipulació perquè no hi havia informació.
Em sembla una evolució, i com sabem que hi ha una veritat la estem reivindicant. També em sembla una evolució.
Si és una denigració aparent, perquè els nostres errors són més visibles.
En quant a informació això. Si hem denigrat en altres coses...
mmmm el final anava una mica per les excuses x arrestar el fundador de wikileaks, que em va fer reflexionar sobre la suposada llibertat d'expressió que existeix en un sistema democràtic.
ResponEliminasí, tenim accés a certs tipus d'informació... però les agulles les seleccionen i trien.