Fins quin punt compensa l'esforç de conservar persones al teu voltant?, m'ho tornava a preguntar.
El vell lema dels eterns amics té data de caducitat precoç. Nous entorns porten a noves relacions, es fa difícil conservar les importants... o discernir les que ho són i les que ho han deixat de ser.
La ingenuïtat i la innocència envelleixen, creix una altra generació de sentiments joves, la prudència i el temor. Prudència a no caure en el parany de la ingenuitat. Temor a no trobar res ni ningú que ompli el buit que deixa algú impactant quan marxa.
La distància entre els íntims, de vegades es fa necessària per continuar el propi camí, sense desviaments.
Deixar marxar a algú que t'estimes t'arrabassa un tros d'ànima, però fredament es sap que és el millor per l'altre. Com quan una mare no pot retenir més el fill al seu costat, doncs ha de construir una vida al seu marge. Com aprendre a viure sense l'energia que donava, la que dirigia el rumb i la trajectòria?
Durant molt temps una vida ha girat en torn a l'altra, nodrint-se de la seva fragància, tan necessària com l'aire pels pulmons. Fins que s'acosta la cruïlla.
Després de meditar-ho bé, prenem direccions contràries. Que ens vagi bé sense el nostre altre jo. Segurament, això ens farà ser nosaltres mateixos.
Potser la teva via es tornarà a creuar amb la meva. Sigui com sigui, cap de les dues no serien com són si no haguessin coincidit en algun punt de la ruta.
"El pájaro rompe el cascarón. el cascaron
ResponEliminaes el mundo.Quien quiera nacer, tiene que
destruir el mundo. El pájaro vuela hacia Dios.
El dios se llama Abraxas." DEMIAN
"A la patria nunca se llega. Pero cuando los
caminos amigos se cruzan, todo el universo
parece por un momento la patria anhelada." FRAU EVA.
Extraido de DEMIAN de HERMANN HESSE.
És necessaria aprendre a despendre'ns de les persones, al cap i a la fi, forma part del procés natural de viure.
ResponEliminaQuelcom així vaig dir al discurs, crec recordar...
Despendre'ns?
ResponEliminaHem pensava que ens desprenia'm de la motxilla, de la jaqueta, de les bosses de la compra, d'un pes ben carregant.... però no sabia que ens poguéssim desprendre de les persones.
Potser ho tinc mal entès o pot ser sóc jo qui pensa al revés, que vaig contra la naturalesa de la vida...Deixar marxar i subratllo deixar marxar (diferent de fer fora o desprendre's) d'una persona que ha estat important és una mostra d'amor tant o igual d'intensa que deixar-li compartir el teu mateix camí. Per mi almenys això, significa estimar de veritat...Per desgràcia, però, ningú ha dit que fos fàcil.
Pot ser és aquesta la naturalesa de la vida, aprendre a estimar no a despendre'ns, oblidar o borrar.
Ànims!
Si és que n'hi ha que no som tant fàcils de treure-se'ns de sobre!
Ja
jajaja
JAJAJAJAJA