=| ---Lluíiiis!---> =)

Estic esperant el fotògraf. No m'he arreglat gaire, només són unes fotos de carnet. Compareix amb una gran maquinota, sense mirar-me als ulls, diu:

- Molt bé, ara... somriu!

Em va costar alçar les puntes dels llavis. Em va costar mostrar uns ulls amigables. No vaig poder fer més que una ganyota, així que vaig tornar a adoptar una mirada seriosa o, més aviat, neutra.

L'altre dia, una amiga (n'hi direm així) m'ensenyava l'art de somriure quan el cor sanglota. Li replicava que mostrar el contrari del que sents no és tan diferent a ser hipòcrita, i llavors em va dir...

Em va dir que perdonar a l'enemic és difícil, però, lluny de ser un acte hipòcrita, un altruisme tan elevat acaba fent bé a qui perdones, però sobretot a tu mateix.

Em va dir que, tan difícil és perdonar a qui odies, com somriure quan estàs trist. I que, com en el cas de perdonar, un cop s'ha aconseguit (a saber com), eleva.

Em va dir que el pessimista deixa de ser-ho amb un somriure.

Em va dir que ho intentés per mi, i que assaborís després els somriures que rebria dels altres, animats pel meu. Així com la violència engendra violència, l'energia positiva també té "efecte boomerang".

Em va repetir que no era un acte hipòcrita, que ho intentés per mi, i el meu entorn canviaria a l'acte. El vell lema del "Transformant-te, canviaràs el món" (almenys, el teu món).

Em va dir, sense paraules, que continuàvem sent dos mestres i dos alumnes, dos psicòlegs i dos clients, que un ajudava al que ho necessitava, aprenent, mútuament, a viure millor.

I avui, després de tant, vull que em surti un somriure automàtic. Enterrar l'apatia per sempre. O almenys, això intentaré. Encara que, en un principi, estigui trist.