En un sol dia, pel costat passarien subjectes que envairien el meu espai, posant la seva música a tot drap dins el tren, o fent qualsevol altre soroll que em molestés.
Potser, fins i tot, més d’un (i de cent) va voler mocar-se amb la meva dignitat... i ho va aconseguir sense esforç.
Quan algú passa la frontera del respecte, se l’ha de fer tornar a l’altra banda de la línia. Fins ara pensava que restar callat, dirigint alguna mirada neutra, era una manera cortesa de fer entendre que reprimia una grolleria.
El silenci era, per mi, la millor manera de protestar. Deixava en evidència que em sentia molest.
També a l’hora de discrepar de les idees d’algú massa socialitzat, callava per no ofendre’l, pensant que el que li hagués de dir no ho aprofitaria millor que el silenci. Una postura passiva que ara m’incomoda.
Per mi, el silenci expressava discrepància; per l’altre, segurament conformisme, resignació, o fins i tot acceptació. Quien calla otorga, diu el refrany. La víctima tendeix a complaure, a intentar no enutjar, però és precisament aquesta actitud la que la converteix en víctima. I me n'he cansat.
Deixaré de callar, bordaré. No per sobre seu, sinó per treure’m a qui vulgui saltar per sobre. Possiblement no agradaré tant a la gent (els dèbils estan més macos amb la boca cosida), però m’és igual. Hi ha coses que no es poden tolerar. I una és que fins ara hagi preferit callar, submís, per no molestar al que m’està fent la guitza.
Del que calla, també diuen que "la ignorància és sorda", així que cal aixecar la veu quan cal, perquè també diuen "que si ets idiota, més val callar per no donar l'evidència".
ResponEliminaQuan calgui caldrà, això segur!