Passa en una fracció de segon inadvertida.
És l'instant en què es separa de tu i tu no ho notes, et crida "ei, que se m'emporten!", però tu no el sents.
Segueixes la rutina tan tranquil. Quan el busques i no el trobes (la primera vegada), penses que te l'has deixat a casa i no li dones més importància.
Al final del dia, comproves que a casa tampoc hi és. Se't queda cara de tonto, col·lapsat per un cop de realitat duríssim: s'ha perdut, en algun lloc, una gran part de tu.
T'angoixes, el cor obstrueix els pulmons, penediment, impotència, ràbia...
Penses en tantíssimes petites decisions que l'haurien salvat (per començar, fer còpies de seguretat; per acabar, no emportar-me'l)... si no hagués fet allò, si hagués fet allò altre... si... si... doncs no.
On deu ser? Si me l'han robat, ja l'he vist prou. Si no, com trobar-lo després de regirar-ho tot i rebre mil negatives? Si el troba algú ara, com me'l faria arribar, si no té incrustrat cap dada personal? Merda...
Fins i tot hores després de regirar la casa i tots els llocs quotidians, de preguntar a tort i a dret i obtenir sempre un "No, ho sento", et negues a creure't-ho. Segueixes pendent de mirar en els llocs més inesperats: a n'aquell racó que mai t'hi fixes, en el terra del carrer (ja em diràs!)... per si de cas. No, no, res.
Tan de bo inventin un dia un microlocalitzador, o un invent que piti quan un objecte es separi de l'amo... així deixaria de regalar una col·lecció d'objectes de gran valor personal a qui no en veurà més que el valor material.
Faci el que faci, encara que procuri anar amb cura, segueixo perdent coses importantíssimes... visc en pròpia pell com la Indefensió Apresa porta al pitjor estat anímic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada