Interferències imprevistes

Tens un dia perfectament planificat? Serà interromput, de manera inoportuna, a cada moment.

Pots preveure possibilitats, calcular opcions, intentar escanyar l'atzar... ell t'haurà disparat abans que el miris als ulls.

La silueta d'un cos de noia s'adorm quan el despertador es posa a cantar. No segueix al teu costat, com cap matí. Només en somnis et visita la inspiració, només en somnis no premonitoris ni recordats. Despert, no la coneixes, tan sols tens una vaga idea del que és.

L'aigua de la dutxa et romp el llindar de la tortura, i el dolor congelat et protegeix de pensar en el preu d'un calefactor nou... i més val que sigui així: no són barats.

Surts net i planxat, tremolant, tremolant esmorzes, pensant en com menjar-te el nou dia... ell està maquinant com et devorarà a tu. Ho té tan fàcil que la seva tria és més difícil que escriure sobre qualsevol tema, tasca que et sembla impossible de fer en el poc temps que et queda per entregar la proposta...

Per si no t'ho havien dit mai, ets molt afortunat. L'ordinador es col·lapsa quan estàs a punt d'acabar hores infinites d'esforç matutí. No, no se t'ha acudit una còpia de seguretat, i ara no saps qui tirar per la finestra: si a l'ordinador o a tu. De moment, decideixes tornar a refer-ho tot de cap a peus... resisteixes, sobrevius. Pots arribar a temps.

No han anunciat la sortida del teu tren per megafonia. T'has fiat de l'avís mut. El tren marxa i tu et quedes lluint cara d'estúpid. Però no et rendeixes.

Agafes rutes alternatives, dreceres tallades culpa d'un suicida que s'ha tirat a la via, el temps fuig de tu, està tan enfora que ni se'l veu en la llunyania de la desesperació. Has de fer arribat el mecanoscrit com sigui...

Fora de tota perspectiva, la mort, quan té gana, va picant les preses improbables, que són sempre més saboroses que les velles. Tots els anys reunits es perdran al ritme d'un segon, en forma de l'accident més enginyós.

Botelles d'explosions obren el tap: en surt un fum que proclama destrucció.

"Bateria baixa", respons sense voler-ho, als crits d'ajuda dels desconeguts del vagó.

El fons marí va col·leccionant vaixells... el finis mundi dels peixos són unes xarxes... el nostre ha estat un cuc de ferro, apresat pel pitjor depredador: l'esperança.

És tan fàcil rompre el curs natural dels esdeveniments, que qui es crea expectatives sempre pot equivocar-se (fins i tot si s'han complert, pot errar la causa). El curiós és que, tot i les possibilitats que alguna cosa ens desvïi de l'objectiu que esperem, no deixem de pensar que l'aconseguirem. Potser és aquesta convicció el combustible de la màquina d'objectius idealistes.