Lladregots involuntaris

Una amiga que tornava a existir a la meva vida després de mesos a l'estranger, recollia el paraigües del terra d'una altra vella amiga. Plovia a bots i barrals.

L'obrirem per refugiar-nos-hi a sota, menyspreant l'agradable carícia de la pluja.

Entre riures i enyorança, el paraigües passava la tarda rodant de mà en mà.

Tots convençuts que era d'algú de nosaltres.

Aquella tarda, els tres amics abraçaven els records sota el paraigües d'una noia que l'hauria perdut per sempre.