És un espai que contrasta amb el seu voltant. No per les fileres d'arbres, car de vegetació n'hi abunda fins on arriba la mirada. Tampoc és per l'aire net que s'hi respira que ho dic, ni per la combinació egodistònica del soroll dels cotxes i el cant dels ocells.
El que fa única aquella plaça són les persones que la freqüenten.
En els seus bancs només reposen persones de cabells blancs o descaradament tenyits de falsa joventut. L'excepció és només un noi d'uns vint anys, que es troba descobert allà per l'estrany destí que li han marcat uns passos extraviats.
Cap mirada no pot evitar observar-lo de tan en tan, i ell, quan descansa de llegir uns apunts o d'anotar alguna cosa en una petita llibreta, tampoc se'n pot estar de contemplar-los. Ningú està acostumat a veure tal panorama: ni el jove ha vist fins llavors més de 40 vellets passant la tarda sense cap més companyia que ells mateixos, ni ells fan cara d'estar acostumats a tenir persones noves al seu voltant.
Cap nét els acompanya. El parc infantil passa gana, ja mai més rebrà l'aliment de corregudes entremaliades: avui dia és un desert; els engronxadors esdevenen relíquies d'una altra època.
Els nens de la societat moderna juguen i es relacionen entre màquines d'esbogerrades realitats, ben diferents als jocs tradicionals de sempre. Trista història.
On han fugit els temps en què els al·lots escoltaven, embadalits, històries i rondalles dels avis?
Sóc l'únic que mira l'hora de tan en tan. El rellotge que m'acostumava a abraçar el canell esquerre quedà oblidat a Praga, però el temps continua passant per mi. En aquell indret no afecta aquesta invenció humana. Allà alguns ancians seuen i pensen, altres parlen acaloradament de xafardejos (sobretot les dones), altres cuiden la parella més envellida del vell matrimoni... però amb tanta calma i parsimònia que sento impulsos d'agafar aquesta fantàstica percepció del temps i tirar-la sobre Barcelona i la societat estressada.
Tot i la serenor del moment, l'admiració per la natura que comparteixo amb els vellets i l'alliberament del món exterior, trobo a faltar nens ajudant-los a aixecar-se, provocant-los un somriure, abraçar-los la mà...
Enyor aquesta imatge. Avi Pepe, senyor Oleo... digueu-me on puc trobar un bon home que ompli el buit que vosaltres vau deixar. T'enyor, àvia Juanita, però a tu et podré tornar a veure prest. Després de tu, de qui em creuré les històries que em vulguin contar?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada