Educadors i educats, anem ben arreglats...

M'espera un altre dia d'aguantar aquests vergants que no m'escolten quan els parlo. Sis hores més de sentir-me idiota per pedricar un coneixement que no despertarà la curiositat de cap dels meus alumnes. D'on puc treure les ganes de seguir amb la rutina de parlar pels sords? Somric ple de sarcasme i pena, en comparar-me amb ells: jo a la seva edat lluitava per uns estudis que ells desprecien, per tenir-ho tot a l'abast. Si hi posessin de la seva part, ni que fos una mica, arribarien on volguessin, n'estic segur. Però no... les generacions del futur porten la mandra tatuada als gens. Només volen el camí fàcil i ràpid per construir-se el seu món: una vida monòtona, on el saber ja no hi tindrà cabuda.

Na Sara sempre havia sentit dir a la seva germana gran que el senyor Tudó era l'únic d'aquell institut que feia vibrar sota la pell dels alumnes la mateixa passió que ell sentia per tot allò que explicava. Era la darrera esperança, l'últim alè que els permetria seguir respirant, dins tanta nebulosa de desinterès per part de tots costats. Fins quin punt s'han decebut i es decebran, ella i les seves amigues!

Potser el pas del temps acaba acomodant la gent, pensen, i es perd l'interès per allò que un dia era un alicient que et mantenia amb ganes de seguir millorant. Els altres professors també són grans, però a més són tots uns prepotents, que les tracten com si fossin analfabetes.

No s'apaga l'odi mutu entre professors i alumnat en aquell institut, exemple de tants instituts.

A la cantina de l'escola, cinc professors culpen al sistema educatiu pel fracàs escolar, mentre ensumen una tassa de cafè, i alberguen esperança en la pròxima reforma educativa, que de ben segur millorarà la qualitat de l'ensenyament, perquè hauria de fer massa mèrits per empitjorar-la. Es caguen en el sistema educatiu, però també en l'inexistent interès que manifesten els joves per aprendre, carents de tota inquietud intel·lectual; culpen a les drogues, a la publicitat, a la Play Station, als coloms que estiuegen a Júpiter, a les tropissades de les cries d'elefant, als macacos del Japó.

A una altra taula, tres nois treuen gepa per portar tants llibres que no obren (estan fent campana al bar en aquests moments), fumant d'amagatotis. Maleeixen les arrugues del professor d'història, es distreuen amb els pits de la biòloga... i així van omplint el matí.

Na Sara i les seves amigues se'ls miren amb despreci, i amb tristesa pensen que, de fet, elles també estan assegudes allà, protestant per la paròdia de l'ensenyament que es fa a l'aula.

Desganats d'anar a classe, tots ells estan convençuts que, si tinguessin uns professors més estimulants que ensenyessin d'una altra manera el temari, les seves notes serien figues d'un altre paner, tindrien menys problemes a l'hora d'enfrentar-se amb els pares, i menys remordiments quan estan de farra i saben que haurien d'estar estudiant.

I no s'equivoca ningú i no hi ha incongruències aparents, i per això tot fa aigües.

El simple terror que comporta aturar de culpar als altres per uns errors que també sorgeixen dintre d'un mateix, és prou fort com per seguir criticant a tort i a dret, sempre cap a fora, mai dins la pròpia pell. És més fàcil encarar-se amb el món que amb un mateix. Intentem ser congruents, les bones intencions no garanteixen bones solucions: no només no som perfectes, sinó que som tan ignorants que ens creiem que qualsevol canvi està fora del nostre control.

El que ho intenta veure des d'una certa perspectiva, a anys d'aquella cantina perquè ha crescut uns dits més, es pregunta com s'esperen canvis en la qualitat docent, si els mateixos professors s'han rendit en intentar millorar la seva feina, aferrant-se a creure que la pròxima reforma educativa els salvarà, a diferència de les predecessores.

Malament anam si no deixen de pensar que ensenyen de la millor manera que poden i que els joves que tenen a davant són una massa homogènia de desinterès (n'hi ha tants, que desitgen aprendre de debò i no poden, donat els incompetents que ocupen un càrrec fixe)...

Quan suspén més de la meitat de la classe, potser t'has de plantejar abandonar la docència, en comptes de pensar que no hi arriben. De moment, segueixen còmodes a les seves posicions, acceptant que el problema està en els perduts que suporten cada dia i en el sistema educatiu (per això acceptaran qualsevol reforma que els hi venguin els polítics).

També va pels alumnes; el sistema educatiu actual no forma a grans professionals: els dota d'una capacitat extraordinària d'acostumar-se a aprovar exàmens (sí, l'objectiu sovint no és aprendre, sinó aprovar; i l'aprovat no reflexa l'après, com es pretén fer creure). Empollar com un lloro conceptes que no interessen, vomitar-los a l'examen, oblidar-los en entregar-lo. La responsabilitat d'adquirir el coneixement que serà imprescindible per transformar una societat semi-analfabeta no sembla importar més que treure un "Sufi", un "Bé" o alguna altra nota menys mereixedora.

Total, que tanta crítica (segurament justificada) ha de ser compensada pel costat de la balança on pesa més: com es pot culpar a algú pel mateix mal que comets tu? Desperta!