Normes: dreceres pel món, entrebancs per la felicitat

Benvingut/da al lloc on es capgira la importància de les normes que hom transgredeix i obeeix creient que actua de la millor manera del món.

Tot qüestionant-me per què ens comportem com ho fem, sense acabar d'acostumar-me mai a la còmoda realitat que ens venen i en som producte de pensament, s'adona un de l'absurdesa d'obeïr a cegues el que no comparteixes, únicament perquè molta gent jutja una situació com ben o mal vista.

Només reflexionant sobre el tema, s'aconsegueix que moltes normes perdin gran part de la força que la societat els hi dóna, per permetre que tabús, "lo prohibit", el que ningú es planteja trencar, cobri protagonisme. El que hauria de ser una opció de vida és enterrat d'impensable. Per això el món només avança tecnològicament. No, no és gens fàcil trobar aquest equil·libri entre les normes establertes i les que elegeixes adaptar. És una tasca complexa, que tots podríem intentar.

Se'ns diu, de petits, que hem d'obeïr les normes que ens trobarem fins morir, perquè són les millors de les alternatives existents. Segurament ens adonarem que moltes normes existeixen amb un motiu sòlid. Ni sóc anàrquic ni crec en la desobediència perquè si de tot l'establert. És necessari posar cert ordre al caos, per més raons que per la seguretat que garenteixen algunes normes (per exemple, les normes de trànsit).

Com es sap, molts estudiosos classifiquen les normes distingint-ne dos grans grups: les explícites i les implícites.

Les normes explícites (aquelles que prohibeixen/obliguen algunes accions, dirigint-se a totes les mirades que s'hi fixen, com un cartell de no fumar, una paperera o, què sé jo, una petició educada), en general, no generen gaire malestar quan són desobeïdes. Solen ser normes que no atempten contra cap filosofia de vida, religió o creença, sinó a maneres de comportar-se i de conviure. De "ser cívics", com en diuen al meu poble. Si no se l'observa ni el poden multar, més d'un les transgredeix, regularment o esporàdicament, quasi per costum: tenyint de fum el símbol del cigarret tatxat, deixant caure el paper prop de la paperera... en fi, desobeiran, sense sentir-se malament, normes que s'haurien de complir per una convivència més saludable.

Transgredir normes implícites ja són figues d'un altre paner. Normalment, actuar contràriament a normes implícites (pròpies o de la societat en general) implica desobeïr principis morals, creences inapel·lables, és anar en contra com penses (o pensen). Per això no calen cartells ni altres elements més que el teu cervell, per abstenir-se de realitzar determinades accions. Si, pel que sigui, s'arriben a transgredir normes implícites fortament arraigades en la societat o en la persona en qüestió, els remordiments, la culpa o el rebuig esdevenen gairebé inevitables.

Aquests sentiments tan desagradables, doncs, emergeixen quan el teu desig (sempre considerat irracional) és més fort que la teva manera d'acceptar aquest món (o la dels altres). Llavors, si un es vol complicar la vida i ser una excepció d'obeïr tanta norma indiscriminada, un es pot preguntar si aquesta felicitat momentània que proporciona l'acció transgressora realment està contaminada de "el mal camí, la pitjor alternativa" que hom considera, o si és la mateixa societat la que condemna determinades accions que provoquen felicitat, en no poder entendre-les.

Les normes implícites sempre es deformen, a gust dels desitjos, tan superficials com profunds, de qui actua. La pregunta és, si una norma implícita socialment acceptada et fa infeliç, o només parcialment feliç, per què seguir adoptant-la com a pròpia, si ni comparteixes pensament ni sentiment amb ella? "Perquè si ho fes em sentiria terriblement malament", contesten. "Però, per què? Quin mal fas de pensar/actuar així?" --> "No ho sé. Només sé que em sento miserable, perquè no és el que s'espera de mi."

Sí senyors, és així. Floten un conjunt d'hermètiques normes morals (la majoria relatives en si mateixes, no absolutes) que reprimeixen moltes persones d'actuar com vertaderament desitgen, perdent oportunitats meravelloses i, en cas de transgredir-les, fent-los sentir com si haguessin actuat de la pitjor manera possible. Un disgust, fracàs, desengany, realment desconcertant.

Sembla que l'ésser humà està programat, no sols per l'ànsia d'arribar a ser feliç mancat de recursos per aconseguir-ho, sinó per intentar que els altres ho siguin menys que ell.

Creences apart, per què no buscar un equil·libri personal que avalui riscs, conseqüències, envers un mateix i a la resta, i aconsegueixi sentir-se malament per contaminar la natura i bé per acceptar-se com és i no com li diuen que ha de ser?

Sóc Feliç avui. El demà depèn de molta gent.