Estrelles fugaces entre nebulosa inmòbil

Ens hi vam passar una bona estona, mirant el cel. A primera vista, un cel nocturn normal i corrent, amb abundants núvols que tapaven les poques estrelles que volien guaitar rere seu. Empesos pel vent, es desplaçaven cap un costat.

- Fixa't-hi... segons com t'ho mires, sembla que els núvols permaneixen quiets, i totes les estrelles cauen avall, al mateix ritme, a càmera lenta.

I és llavors quan la ment vola tan amunt que la realitat i la imaginació es donen la mà.

Contemplava la Processó del Temps. Totes les estrelles caminaven al mateix compàs, si bé de vegades acceleraven o enlentien, com ens fa creure el temps. Imaginava cada estrella com un moment important de la vida, una persona que ja no formarà part de cap present ni m'acompanyarà en un futur. Encara que existeixen núvols que no caduquen, com l'amic que, estirat vora meu, contempla el mateix, donant-li el seu propi significat, o, senzillament, reposa.

M'adono que aquest contrast del que roman constant versus el que discórre perpetuament, (Parmènides vs Heràclit xD) varia segons el cristal·lí dels ulls que observen les situacions. Les estrelles, de fet, no han mogut un dit (ni un cabell), i els núvols són els que, en realitat, llisquen per l'0ceà negre.

Jo m'estimo més veure, com el meu amic, una multitud d'estrelles plorant cel avall, empeses cap el passat; en el present només unes boires difoses, que poden prendre la forma més inesperada, segons bufi el vent.

Seguim així, contemplant la dança dels astres, fins que el Temps treu el fre de mà, canvia de marxa, engega motors i el món torna a girar.


fANTASIA.