Cara a cara amb la Mar Gran, el vent m'esvalota els cabells i noto es fred de sa brisa marina a cada cèl·lula, contrarrestada per sa calor des sol. Si tanc els ulls al mar immens, només sent açò: calor i fred, acompanyat en tot moment de ses diverses melodies que m'arriben de ses ones (ses que rompen contra ses roques, es xapoteig de ses que es fan i es desfan...).
Deixa-ho córrer, Joan, s'hi està massa bé així, ja pensaràs o escriuràs un altre moment.
Tanc sa petita llibreta, me deix caure damunt sa dura roca i contempl com dancen ses gallinetes de la mar (gavines), antes de tancar els ulls i pensar que aquest és un bon puesto per morir.
Uoala!! Quin paissatge tan i tan maco!! Es precios, també es normal que et deixis endur per aquestes vistes, m'hi quedaria una bona estona!! Tu no perds el temps per Menorca així m'agrada gaudiex de la teva terra que haviat tornaras per terres catalanes, tot i que no es el mateix per si esta de gust per aqui!
ResponEliminaQue vagi be joan, un peto!
jeje doncs akst llok és de lo + "normalet" quant a paisatge... tirant a lleig, jo diria xD
ResponEliminaquan trepitgis l'illa (ja veurem quan) quedaràs embaucada;) petonsss
Ja et vaig dir Joan que buscar un lloc típic on trobar l'inspiració no funcionava. No pots anar a sota un arbre, a veure un paisatge bonic, en una biblioteca. Això és molt poètic però no funciona així (como si fuera el experto).
ResponEliminaLa inspiració ve de fixar-se en les coses de cada dia i veure que les coses no són cada dia iguals. Veure les diferències en cada dia.
És el segon cop que et passa que intentes buscar-la i no la trobes, perquè no deixes que et trobi ella a tu? Però, espera, que potser no has escrit ja pàgines en el teu blog, més ràpid que cap altre. Això en si ja és inspiració.
Potser no fa falta ni que us trobeu, si és que, potser ja us heu trobat.