El conte de l'abella i la rosa

Et faré mal si t'acostes més. Queda't on estàs, salva't.

Conten que una rosa sempre advertia l'abella de la mateixa manera. Però aquesta es sentia tan atreta per la bellesa que desprenia la flor, en tots els seus aspectes, que s'inmolava cada dia entre les seves espines.

Dia rere dia s'hi acosta prou com per acaronar-la i xupar-li la mel, i la flor torna a advertir-la. Però l'ambició sempre desitja més. I les espines penetren el seu cos fràgil com a únic desenllaç possible.

A l'endemà, quan cicatritza l'oblit, tornarà a ignorar les advertències de la rosa, i sentirà, després de breus moments de plaer, com les espines la tornen foradar.

L'abella va morir sense saber sortir d'aquest cicle massoquista.

Conec vàries abelles així. I és que la flor, a més de causar-li gran dolor, li proporciona una alegria que no li sap donar ningú més.