M. creu que la perfecció absoluta existeix, i fem aproximacions a ella. Si assolíssim la perfecció en tots els nivells, la vida perdria al·licient: no podríem millorar. Avancem cap a la perfecció, però no la volem assolir, perquè això suposaria la seva destrucció.
Per exemple, s'intenta crear un tractament eficaç pel càncer. La ciència va progressant en aquest sentit, de mica en mica s'aconsegueixen noves proeses (prolongació de vida, disminució del dolor...) fins que, per sort, s'arribaria a la seva cura. Amb el temps, el càncer deixaria de ser un problema; un cop assolida aquesta perfecció de caire específic, l'afany de millora es destrueix; ja no té sentit parlar de cura pel càncer, perquè la malaltia en si s'extingiria.
M. concep la perfecció anàlogament a la teoria dualista de Plató, on cada element d'aquest món s'hi troba representat en forma d'una idea universal i perfecta. Diu M: "no podria utilitzar la taula del Món de les Idees, la taula perfecta, per menjar, perquè si hi mengés es podria embrutar i ja no seria perfecta, però tampoc podria fer-la servir per una altra funció, perquè és una taula." Com Plató, es planteja el problema del "Jorismos": de com s'arriba al món perfecte. És una pregunta que ningú sabrà contestar de forma raonable.
Jo sostenia que, tan en la recerca de la perfecció, com en la búsqueda de Déu (sovint els dos termes són equiparables), l'ésser humà no està dotat d'una intel·ligència prou sòlida com per donar resposta a preguntes massa elevades per la seva complexitat, pel que mantinc la meva posició agnòstica, davant Déu, davant la perfecció i davant tot el que no puc afirmar ni negar.
Amb tot, m'he atrevit a pensar en l'existència de la perfecció absoluta i en què, en cas d'existir, els humans no la podem assolir per falta de recursos (no per la voluntat de quedar-nos sempre amb ànsies de superar-nos, com creu M).
Tot debatent aquest tema, m'ha vingut al cap la metàfora del cercle i els polígons (originària de Guillem d'Occam (s.XIV dC), si la memòria no em falla, que crec que sí).
Imagina un gran cercle, la figura geomètrica més perfecta d'entre les existents. Al seu interior s'hi troba un triangle. Meravellat per la forma del cercle, el triangle es vol apropar a la seva morfologia, així que es converteix en quadrat. Aquest, en pentàgon; el pentàgon en hexàgon... A mesura que augmenten els costats dels polígons, aquests cada cop s'acosten més a la noció de cercle. Però, per més que millorin en la seva recerca, mai aconseguiran reproduir la perfecció característica del cercle.
Els humans som polígons, en constant canvi en un desig de convertir-nos en cercle. Sumem un costat en cada aspecte que aconseguim millorar, però mai assolim la perfecció dels 360º. Si els polígons aconseguissin convertir-se en cercle, deixarien de ser polígons, s'autodestruirien just haver assolit la perfecció.
Incessant recerca a la felicitat, la veritat, la justícia, la perfecció... tota utopia és cercle, tot intent de millora és polígon i tota fita és anar concretant, perfilant, matisant, per concebre la realitat d'una manera més propera a la idònia, sense perdre de vista que mai s'aconseguirà arribar a on està fixada l'ambició.
En la gràfica de M. "temps-perfecció", es dibuixa una asímptota que mai podrà fondre's amb la línia "perfecció", com si aquestes estassin dotades de ions de càrregues d'igual signe (aportació meva), que es repelen.
La conclusió a la que hem arribat és que, a nivell pràctic, tan serveix l'explicació de E. (no existeix la perfecció), com de M. (existeix la perfecció i progressem cap a ella, sense assolir-la per no parar de perfeccionar-nos), com la meva (potser existeix la perfecció, però no hi podrem arribar mai): al capdavall, sempre intentarem progressar i, per les raons que siguin, no assolirem la perfecció absoluta en tots els aspectes de la vida (sigui perquè no podem o perquè no volem).
- Aleshores, si marxem d'aquí amb les mateixes idees que quan hem començat la conversa, de què ha servit aquesta?
- Doncs que gràcies a ella ha crescut un nou costat al nostre polígon.
Aquesta breu pinzellada al tema de la perfecció (sí, em podeu creure que és un resum) és només una de les teories que hem discutit: m'he sentit obligat a respectar en silenci les altres, que en el seu dia publicaràs i, en el millor dels casos, aconseguiràs salvar el món.
No crec que aconsegueixis fer-te cercle, però l'efecte serà sens dubte millor que si no intentes res. =)
sAve The WorLd
És sens dubte una aproximació a les meves paraules quasi excel·lent. Dic quasi perquè la meva memòria és escassa i no puc recordar perfectament el que vaig dir, per tant segons el meu record les teves paraules son quasi exactes. Potser ho són més que el meu record.
ResponEliminaSigui com sigui, és un breu resum en 5 minuts de 4 hores de discussió en els antics "banys grecs".
Algun dia publiquarè al meu espai la meva teoria sencera, segurament agafant trossos del que has dit perquè a mesura que passi el temps oblidaré el que jo mateix he creat ^^
Tot i així m'hauré de llegir Platò per veure en que ens diferenciem, que aparentment només sembla que en metàfores.
Tot i així, no sabràs si la perfecció existeix fins que hi arribis i no puguis mirar més amunt, i avall només vegis treball, esforç, segles, temps, dedicació. Un precipici de puta mare per saltar.
Oh vaja! Aquest és un debat dels que porten dies i dies i més dies....bé el meu resum tot és relatiu a cada pensament. Sense cap mena de dubte les mens inquietes aniran més enllà i les que no aquí és quedaran. En qualsevol cas, la perfecció és alguna cosa que és molt díficil col·locar-la en una simple definició.
ResponElimina