Fugir dels somnis

Fugir. L'única opció que quedava era córrer més ràpid del que permetessin les cames, sense mirar enrere.

Perseguits per helicòpters i avions, objectiu de francotiradors i espies que no gosàvem veure... Per les nostres vides corríem, ens tiràvem a terra, rodolàvem moltes voltes, els enganyàvem amb falsos moviments, fintes, salts, esquerrinxades, por i valor.

De sobte, Explosió! No s'ha salvat la investigadora que ens acompanyava, només la meva amiga i jo i la dessolació de l'apocalipsi. Milers d'arbres destruïts cremen, el bosc es transforma, terratrèmols artificials i ja ens tenen atrapats.

Ens examinen desconeguts, ulls freds que calculen què fer amb nosaltres dos. A ella se la miren un instant, i diuen en una llengua forastera (i l'entenia!), que no podien fer mal a una menor d'edat.

Desitjava medir uns pams menys, però en el meu cas no colava. Ella va seguir els que la guiaven cap una avioneta, es va girar per veure'm per darrera vegada, sense cap emoció al rostre. I van enlairar.

Els meus pares estaven inexplicablement al meu costat, fingint no conèixer-me perquè no sospitessin.

Però quan el Dr. Guasch s'acostà per examinar-me, em va donar unes instruccions molt clares, que no vaig poder obeïr. La seva sang em va tacar la pell, i el seu cos inert va caure sobre el meu, poc abans de sentir l'últim tret.