Idiot Savant

És dimecres i no em trobo a la classe on, en uns minuts, el meu grup de treball comença una exposició oral. Imagino que, tot i haver enviat un sms a les meves companyes advertint-les de no arribar a temps, deuen estar mirant una porta tancada, per decebre's cada cop que algú l'obre i no veure'm entrar a mi. Ens separa més de mitja hora de camí, no arribo.

Comença a fer caloreta, ja estem a principis de maig i en l'aire es repira l'estiu que s'apropa. Heusme aquí assegut, pensant amb la calor de l'estiu, quan ara mateix tinc un compromís i no hi arribaré a temps... per no parlar dels exàmens que separen l'estret interval entre l'estiu i el dia d'avui. M'angoixo altre cop. Què burro que arribo a ser, a vegades! Perdre el temps d'aquesta manera només em passa a mi. Segueixo maleïnt la meva poca-traça unes quantes vegades, mentre espero assegut un tren que de moment no arriba.

M'he despistat. No acostumo a agafar els Ferrocarrils i m'he equivocat de tren. M'ho puc prendre amb calma, no arribaré a l'hora, per més que ho desitgi. Només queda esperar que un altre tren em retorni al punt on el camí s'ha bifurcat, allunyant-me de la universitat.

Aparto la lectura de la Teoria les intel·ligències múltiples, de Howard Garner, per fixar-me en la gent que m'envolta, com a tècnica de distracció inútil.

És una hora crítica, lleugerament posterior a l'hora punta. No hi ha l'aglomeració de les vuit del matí (almenys en aquesta estació), i em puc fixar bé en les persones, perquè no són elements fugaços que passen apressuradament pel costat, sinó companys d'aquesta sala d'espera a l'aire lliure.

M'adono que vàries persones tenen una boira al rostre que segurament també comparteixo jo. Ensombrits per l'estrès del temps, sovint comproven rellotges i mòbils, sense treure aquesta cara de neguit que fa posar malalt. N'hi ha que escolten música, com jo. Altres aprofiten per dormir. Ja em convindria, un xubec com déu mana... no sé com em mantinc despert havent dormit tan poc. Em sento marejat, també, per la gana.

Entre la multitud anònima, m'irrita l'escàndol que pren forma de veu femenina. Sigui qui sigui crida tant, que no sento bé la música de l'MP3. Me'l trec, irritat, per mirar-la de reüll amb despit.

Tot d'una em penedeixo d'haver-me enutjat amb ella: se la veu víctima d'algun trastorn mental sever. M'interesso des de la distància. I aleshores em dóna una lliçó exmplar, pròpia d'algú que em supera clarament en la intel·ligència més important de totes (i que Garner no contempla en la seva obra, potser perquè és d'una naturalesa diferent a les altres 7 intel·ligències que defensa).

- EH, TU, REVISOR! VOLS SER AMIC MEU?!
- Correcte, tens la targeta validada...
- QUÈ IMPORTA, UNA TARGETA? T'OFEREIXO AMISTAT! Que no tens amics? - li demana, amb carona trista.
- Eh... - vacil·la, se'l veu sorprès que un passatger li doni conversa.
- DONCS JO SÍ QUE EN TINC. I A TU ET CONVINDRIEN TAMBÉ, AMB AQUESTA CARA-LLARGA QUE FAS. VA, ANEM A PRENDRE UNA BIRRA! =)
- No puc, estic treballant, no ho veus?
- I QUÈ? DESPRÉS DONCS! QUAN PASSES A BUSCAR-ME? O VOLS QUE VINGUI JO?
- Em sembla que no, gràcies. Eh... estaré ocupat.
- ELS ADULTS SEMPRE, SEEEEMPRE, ESTEU OCUPATS, HAY QUE VER... SEMPRE! JO NO PENSO TORNAR-ME ADULTA MAI! VIURÉ ALEGRE I MORIRÉ AMB UN SOMRIURE! SEMPRE.

Certament, el somriure era un tret imborrable de la seva cara. Devia formar part del trastorn. Mira-la ella, ignorant, sí, però sens dubte més feliç que tots els que estem aquí. Potser tot són aparences; tal vegada rere la seva alegria plora una nena; però em costa creure que sota l'angoixant mirada de tota la gent s'amagui un nen rient i posant-se a cridar al món sense temor. Del meu interior surt una veu que em diu: "per què no ets capaç, tu?", i el sentiment d'inferioritat aviat es substitueix per una nova força.

Se'n diu Idiot Savant (Idiota-prodigi) d'una persona de pocs recursos intel·lectuals, però que posseeix una capacitat excepcional per l'aritmètica mental, per recordar dates o números, o per realitzar altres tasques mentals, amb una eficiència que quasi totes les persones normals són incapaces.

Aquesta noia, tingués el que tingués, era, sens dubte, una Idiot Savant. Potser no tenia tantes llums com els que la contemplàvem, amb irritada paciència, però sens dubte aconseguia d'una manera molt brillant el que hom desitja i només aconsegueix de manera esporàdica: viure despreocupadament i feliç, dins les seves possibilitats.

Gràcies a aquella fortuna de l'atzar que ens feu coincidir en la mateixa estació, he somrigut tot el dia.

Un cop a la universitat, somric sarcàsticament en adonar-me que massa sovint ens preocupen fets gens trascendents, que ens priven de sentir-nos plens d'energia.

També ric feliçment, perquè en mirar cap un futur pròxim, em veig nedant a les aigües transparents de Menorca, abans d'enlairar-me en un avió que creuarà l'oceà, per retrobar-me amb la persona més important que he conegut, a la terra que em concedirà algunes respostes.

I també somric per avui: he tingut la sort que se'm despertés la passió per la vida i se m'adormissin preocupacions absurdes, com els exàmens que arribaran i passaran, com totes les altres proves, més "sèries", que fins ara he anat passant i cada cop em preocupen menys. Penso també en la mossa que he deixat dormint a casa seva, recordo la dança dels seus moviments i la melodia d'una veu, i em basta per somriure tant com aquella noia de l'estació. Potser amb més motiu.

Gràcies per la lliçó, Idiot Savant!

Bloc del 6 de maig: Mai podem descartar que una persona a qui no prestem atenció ens reveli una veritat que canviarà la manera de veure el món.